Projecte Educatiu

PROJECTE EDUCATIU LEMÚRIA

1.      Intro

La nostra mirada es basa en els principis de l’Educació Lliure, que proposa la llibertat com la possibilitat de ser un mateix, de connectar amb les pròpies necessitats bàsiques i de respectar els ritmes individuals.

Creiem en una Educació per a la Vida. Infants autònoms, curiosos, flexibles davant dels canvis i molt creatius. Persones que saben qui són. En definitiva, sentim l’educació com un procés d’acompanyament respectuós perquè la persona sigui qui és.

Nosaltres pensem que cada ésser humà té un pla de desenvolupament intern i inconscient, únic i diferent a la resta. Sentim que la tasca de l’educador és acompanyar aquest procés, per això, a l’educador li diem Acompanyant.

Aquest document conté les primeres bases de l’Espai de Joc Infantil que proposa Lemúria per a infants fins a 6 anys.

2.      Els nostres Valors

Amor: com a combustible de la vida. Naixem i creixem gràcies a l’Amor. Els nens-es són amorosos per naturalesa, respectem-ho, estimem-los. Ho apropem al Respecte i a la Responsabilitat.

Respecte, Amor i Responsabilitat: en tres àmbitsà

-        Respecte cap a un mateix, Autoestima. Em conec. Sé què m’agrada i què no. Expresso el què necessito. Accepto les meves emocions, me’n faig responsable. No em poso en situacions de perill.

-        Respecte cap a l’altre, Solidaritat. No fem mal ni verbalment ni físicament a cap persona. M’obro a conèixer com són els que m’envolten, els accepto i respecto les seves necessitats.

-        Respecte a l’Entorn, Ecologia. No faig malbé el material ni els espais de Lemúria. També aprenc a cuidar tots els éssers vius que ens envolten. Cuido la mare Terra.

Acceptació: ens situem en el no judici. Salvant les situacions pactades pels límits establerts, acceptem l’expressió de qualsevol necessitat del nen/a. Acceptem i abracem qualsevol sentiment i emoció, encara que no qualsevol actuació o manifestació de la mateixa. Acceptem, per damunt de tot, la persona que hi ha darrera de cada gest.

Família: com a pilar bàsic del nostre projecte. La família és, per nosaltres, el punt de sortida i de força de cada nen/a. Ens sentim a prop de la Pedagogia Sistèmica pel que fa a la rellevància de la família en relació a, no només l’educació de l’infant, sinó a tots els àmbits de la vida de cada ésser humà.

En concret, el nostre projecte el co-creen adults compromesos amb el propi desenvolupament, persones que creixen en cada experiència i que volen gaudir de la maternitat o paternitat per a continuar aquest procés d’anar més enllà.

Consciència: a partir del treball d’autoconeixement, els nens/es saben qui són, com es senten i què necessiten a cada moment. Aprenem a escoltar el cos, les emocions i els pensaments, com a vehicles de consciència.

Llibertat: com a possibilitat d’actuar a partir de les pròpies necessitats i les dels altres àrespecto la meva identitat i necessitats. Hem d’entendre que, dintre dels límits marcats i establerts, els infants es poden moure, actuar i expressar lliurement, decidint així en tot moment què necessita fer. Perquè aquesta llibertat sigui el més àmplia possible, els adults han de posar a l’abast dels infants tots els materials i espais adequats perquè, així, ells puguin triar.

Autonomia: si el nen es coneix a sí mateix, pot prendre decisions i assumir-ne les conseqüències naturals de les mateixes. Un nen, que sap qui és i s’estima, farà el que senti que ha de fer internament, sense tenir en compte expectatives externes.

Confiança: nosaltres confiem plenament en el pla de desenvolupament de cada persona. Per exemple, pensem que si un nen és respectat des de ben petit, ell sap si és capaç de pujar a un arbre o no.

Sentit crític: una persona lliure de prendre decisions, lliure de pensament.

Educació integral, holística: una persona és més que la suma d’un cos, una ment i unes emocions.

Acompanyament emocional individualitzat: la nostra ràtio (7/1) ens permet acompanyar en cada moment les emocions que van sorgint.

Creativitat, motivació: sabem que naixem creatius i motivats per aprendre, amb els infants només ho hem de respectar.

Natura: l’entorn en aquesta pedagogia és fonamental. Un espai el més natural possible facilita la relació directa dels infants amb la vida. Una exploració real del món. També ajuda en el camí de l’autoconeixement, doncs el nen/a ha de conèixer els seus propis límits. Per últim, sentim que estar en  contacte amb la natura ens permet alliberar i gestionar molt la nostra pròpia energia.

Ser vs Fer: una educació basada en la importància del Ser i no tant del Fer. Els adults hi són, estan disponibles, garanteixen la seva presència més enllà de ser-hi físicament. Els nens/es ja posseeixen aquesta capacitat de ser, ells viuen conscientment tot allò que emprenen. Els infants es passen el dia fent, tot el dia aprenent a diferents nivells (v. Educació integral), la seva condició natural és aprendre, créixer.

3.      Eines

Autogestió: Aquest projecte té com a eina essencial l’autogestió de l’espai, com quelcom del que tots els adults ens fem responsables. Cadascú assumeix unes tasques o responsabilitats a dur a terme amb la finalitat de que tot segueixi tirant endavant. Es podran prendre algunes decisions de forma assembleària. (més informació a l‘acord de col·laboració)

Ràtio: 1 acompanyant per 7 infants. Aquesta ràtio és la eina bàsica per atendre les necessitats o demandes de tots els infants.

Presència: l’acompanyant està totalment disponible per a satisfer les necessitats dels infants. No fa altres gestions durant l’acompanyament i no parla amb l’altra acompanyant, sino es tracta de l’atenció present dels nens. Intenta no pensar en experiències viscudes ni amb tasques pendents. Resta obert a sorprendre’s de cada instant, com si fos totalment nou. Una mirada sense judicis.

Comunicació: entenent com a tal totes les formes d’expressió: oral, motriu, simbòlica, musical, plàstica, artística, ...

Experimentació: definim aquesta com la manera de fer en la qual el resultat i el procés no es diferencien i on existeix una obertura total a allò que pugui sorgir, sent aquest sorgir l’objectiu principal de l’acció.

Joc lliure: L’entenem com a activitat que no segueix cap pauta, esquema ni objectiu predeterminat, podent ser individual o col·lectiu. És a través d’aquest que es dóna l’experimentació i els aprenentatges en aquesta franja d’edat.

Observació: d’allò que ens envolta i ens informa, provenint dels demés, de l’entorn o d’un mateix.

Reflexió: sobre actituds, emocions, sentiments, accions i conseqüències.

Imaginació/Creativitat: capacitat de creació, és aquell sorgir que esmentem en l’experimentació.

Confiança: en un mateix com en la resta, és una eina bàsica que ens ajuda a potenciar l’autoestima.

Empatia: capacitat d’entendre i observar les emocions, necessitats i actituds dels altres.

Conseqüències lògiques: adequades en el temps i l’espai, aquesta eina posa límits que ens aporten seguretat.

Ambients preparats: adequat a les necessitats de la franja d’edat 2-6 en aquest cas, estructures segures, materials pedagògics i adults en total presència.

4.      Com dirigir-nos als infants

Hem de tenir en compte les etapes en les que es troben els infants, per saber, a nivell general, què estan preparats per fer o quines necessitats tenen. Cada infant és diferent, però, a nivell teòric, és bo tenir-les en compte. El pedagog que ens mostra de forma clara aquestes etapes de desenvolupament cognitiu és Piaget:

En aquest projecte, pel moment treballarem amb dues etapes:

-       Sensoriomotriu 0-2 anys

L’infant construeix un món comprensible coordinant les seves experiències sensorials amb accions físiques. El nen passa de l’acció reflexa instintiva del naixement al coneixement del pensament.

-       Pre-operacional 2-7 anys

L’infant comença a representar el món amb imatges i paraules, aquestes reflexen un creixement en el pensament simbòlic.

Per relacionar-nos amb els infants seguirem unes normes bàsiques que ens ajudaran a millorar la comunicació i el respecte:

-       Ens adaptem a l’alçada de l’infant per poder-nos parlar i escoltar en igualtat de condicions.

-       Respectem els seus espais i moments personals, preguntant què necessiten.

-        Respectem els ritmes, sense presses.

-        No jutgem als infants ni de forma negativa ni positiva, cadascú és; sense etiquetes. (ets llest, ràpid, pesat, brut,...)

-        No fem valoracions (molt bé, es lleig fer tal cosa...)

-        Quan ens mostren el que fan evitem expressar la nostra aprovació o qualificació, més aviat, intentem buscar com s’han sentit al fer aquesta acció. (Mira què faig! En comptes de “ carai, què bonic!” seria... “oh, has fet una escultura, t’agrada? com la veus?”

-        No jutgem, ni menyspreem els seus sentiments. (no cal plorar per això, no t’has d’enfadar,...). Empatitzem amb el que sent i, sense ser massa rebuscats, afirmem aquella emoció que està aflorant (estàs trist, estàs enfadat, ...)

-        No ens comparem, ni parlem en termes competitius (aquet nen fa millor això que l’altre o jo, a la teva edat, ja feia tal cosa).

-        No castiguem, ni premiem, per tant no fem xantatges. (Si reculls, anirem a buscar allò que vols; sinó menges, no creixeràs). Cada acció ja té una recompensa implícita, no hi ha necessitat d’inventar-ne una. (quan acabem de menjar, podem fer una altra cosa; quan recollim, trobem les coses al seu lloc, ...)

-        Només ajudem a l’infant quan ho demana o si observem que ho està passant malament i no pot solucionar-ho sol. Li proporcionem eines perquè ho pugui fer, en cap cas ho resolem directament. “No pots baixar? Vols que em quedi a prop?” li donem suport moral, però no serveix agafar-lo i baixar-lo. “Vull escriure el meu nom... què necessites per fer-ho?”

-        No donem solucions, sinó que ajudem a que ells mateixos les trobin, ens agradin o no les seves solucions. Si no funcionen, ja ho veuran i provaran altres coses. “El llapis no té punta o... tinc set! I què pots fer?”

-        Davant d’un conflicte no emetem judicis, ni fem sermons. Acompanyem la resolució d’aquest i que ambdues parts hi estiguin d’acord. (tot sovint, la seva solució no té res a veure amb el que tu havies pensat que és més just, però ells estan d’acord amb la seva solució)

-        No dibuixem ni modelem per servir d’exemple.

5.      Ambients preparats

Els entenem com el petit món que els Acompanyants oferim als infants amb molt d’amor. Estan formats per: l’espai físic de Lemúria (les diferents sales, interior i exterior), tot el material i l’adult, ja que aquest ho prepara en relació als infants que té i les seves necessitats.

Els nens neixen motivats, per naturalesa volen aprendre. Però la figura de l’adult és crucial en el seu creixement integral. De la seva relació amb els infants dependrà l’ambient.

Fase de desenvolupament de l’infant. Tenir clar en quin moment es troba cada nen, ajuda a l’acompanyant a preparar l’espai en cada fase. Ha d’estar permanentment observant, detectant què necessita cada nen/a.

Ambient relaxat, sense obstacles per l’aprenentatge. Neteja, Ordre i senzillesa. On la llibertat de moviment sigui possible.

Material accessible i endreçat per espais. Material per a tocar, observar, olorar, expressar, experimentar, viure...

A part de l’adult, els altres nens i nenes també tenen un rol molt especial en l’aprenentatge de cadascú. Són nens i nenes de 2 a 6 anys, pel que entre ells s’ajuden molt.

Amb un ambient preparat, nosaltres confiem que el nen explorarà amb llibertat i l’aprenentatge serà molt més significatiu per ell en el seu camí cap a la independència. Nosaltres no imposem activitats, no donem ni premis ni càstigs, no fomentem la competència entre els infants i res de proves o exàmens.

Dintre de l’espai, trobarem diferents espais fixes i mòbils segons la seva ubicació:

1.      Espai de psicomotricitat

2.      Espai d’experimentació sensorial (elements naturals per a explorar amb els 5 sentits: aigua, sorra, fusta, pedres, paper, cartró, etc.)

3.      Espai de joc simbòlic (cuineta, nines, robes, cotxes, coixins, firetes, etc.)

4.      Espai d’Expressió Artística i Musical (instruments, pintures, guixos, tisores, etc.)

5.      Espai de materials educatius (trencaclosques, construccions, lletres, contes, paraules, números, pilotes, imatges, etc.)

Molts d’aquests materials són versàtils, no només ens serveixen per a treballar en un racó, ja que es poden utilitzar de moltes maneres.

6.      Límits

Aquest punt comporta una àmplia reflexió. Es tracta d’un tema que cal treballar a fons.

D’una banda, la gran majoria de persones que desconeixen què és l’Educació Lliure tenen por a que aquest adjectiu tingui relació directa amb l’absència de límits. És totalment Fals. A l’Educació Lliure sí hi ha Límits. Parlem d’una Llibertat que garanteix la seguretat de tots el que hi participen, pel que cal marcar límits.

D’altra banda, trobem algunes les famílies que opten per l’Educació Lliure buscant salvar-se del conflicte i la frustració que algunes vegades generen els límits, i se’ls salten. Persones que poden haver viscut una educació molt autoritària en la seva infantesa i que, ara, busquen pels seus fills quelcom millor. De vegades, aquestes famílies també estan informades de la importància del tracte que donem als nens i nenes i les conseqüències que aquest pot tenir en la seva vida.

Com definim els límits a Lemúria?

Entenem els límits com el marc que garanteix un ambient relaxat per a tothom. Mai parlem de límits com a amenaça, càstig o coacció.

Establim alguns límits flexibles i d’altres innegociables. Ho fem amb un to tranquil, serè i ferm. Tenim en compte el nivell de comprensió de cada nen per triar el vocabulari que més li arribi. Un factor molt important en el moment de posar un límit és com acompanyem les emocions del nen. Ell no necessita grans discursos, sinó que donem espai pel seu dolor, acceptant-lo.

Els límits que garanteixen la seguretat, també poden potenciar la creativitat. Exemple: la llei de la gravetat i les ganes de volar. (R. Wild)

Existeixen diferents tipus de límits:

NATURALS:

Tots aquells límits físics i biològics: La pell es l’òrgan que separa entre l’intern i extern. Aquelles capacitats físiques que tenim com a humans: podem saltar, córrer, cridar,... però no podem volar o fer la fotosíntesis. També entenem com a límit natural, la força de la gravetat i totes les forces i lleis físiques.

Els límits ens donen tranquil·litat perquè comporten regularitat, com la natura: nit/dia, estiu/tardor, etc.

GRUPALS-SOCIALS:

Aquí tenim en compte les normes de convivència socialment establertes. Són aquells límits socials auto imposats de forma cultural que ens ajuden a respectar-nos els uns als altres. Sabem que, en general, a totes les cultures hi ha certes normes estàndards; com ara: no fer mal als altres, no robar, honrar a la família, respectar als ancians,...

Depenent de la cultura, alguns límits o normes variaran segons les creences.

PERSONALS:

Aquí, tenen cabuda tots aquells límits naturals referents a la nostra biologia que, en general, tenim força clars i anem experimentant al llarg de la vida. Però, hi ha un límit que se’ns escapa tot sovint i que culturalment està ben acceptat saltar-se’l que és: el respecte a un mateix. Cuidar el nostre cos a nivell físic, emocional i espiritual.

Per a concretar, els límits de Lemúria ara són:

-        No ens fem mal a nosaltres mateixos.

-        No fem mal als altres.

-        No fem malbé el material i/o entorn.

-        Demanem a l’acompanyant si volem portar un material d’una sala a l’altra.

-        Si vull un material que algú està fent servir, necessito el seu permís per usar-lo.

-        Fem servir diferents recipients per a les deixalles: brossa, paper, vidre i plàstic.

-        Mengem sempre a la zona preparada a tal efecte.

-        No podem córrer ni cridar a certes zones (a concretar amb l’espai físic).

-        Si volem sortir al pati i plou, ens hem de posar botes i impermeable. Per fer jocs d’aigua ens hem de posar la roba adequada.

-        No pugem a les taules on mengem.

Aquests són els límits que considerem importants en aquests moments. Com qualsevol altre factor del món educatiu, es tracta d’una definició oberta al que la convivència ens aporti, pel que n’afegirem de nous i/o n’eliminarem d’altres.

Per acabar, l’espai preparat serà el millor context limitat per a garantir la seguretat i la llibertat de totes les persones que conformen Lemúria. Les acompanyants recordaran els límits establerts, quan sigui necessari, sempre respectant els processos de desenvolupament de la persona.

En definitiva, els límits contenen, sostenen i cuiden.

7.      Resolució de conflictes

Entenem com a conflictes totes aquelles situacions o accions que transgredeixen els límits, comprenent que els infants, com els adults, expressen en el col·lectiu conflictes fruit de diferents àmbits (incubació de malalties, situacions familiars, socials, conflictes interns, etc.).  

Entenem el conflicte com una forma de resolució i sempre que així sigui possible considerem la no intervenció com a primera opció. Estarem presents com en tot moment.                                                                                                                          

Des de aquest punt de vista, la feina de l’acompanyant és donar eines perquè els infants puguin resoldre els conflictes, buscant ells la solució.

Si el conflicte requereix d’intervenció:

L’acompanyant no emetrà judicis ni sermons, i a poder ser, no farà una proposta de resolució, sinó que mitjançant preguntes als infants, ells mateixos obtindran la solució. D’aquesta manera, és més fàcil, que ambdues parts quedin d’acord i satisfetes amb la solució.

Així, també seran conseqüents de les decisions que prenen en cada moment, és important no generar sentiments de culpabilitat, però sí de responsabilitat dels propis actes i les seves conseqüències.

Es tracta d’incidir en l’acció en sí i no en la persona que l’ha dut a terme, no jutgem a l’individu, sinó que ens fixem en la conseqüència directe de l’acció.

En general podrem descriure una pauta d’actuació davant d’un conflicte:

-       L’acompanyant ha d’anticipar-se sempre que sigui possible a l’agressió; ja sigui a algun company, a l’espai o a ell mateix, tant si es física com si es verbal, ha de veure quan abans millor on es genera el conflicte i, si és necessari, aturar-lo donant espai a l’expressió.

-       La seva actitud ha de ser coherent, clara i tranquil·litzadora, per poder acompanyar el conflicte i començar el diàleg.

-       Donar peu a la conversa entre ells, mitjançant preguntes i, si cal, fer el possible perquè es respectin els torns de paraula.

-       No acaba la resolució fins que s’arribi a una solució clara, assegurant que les parts l’han entès i hi estan d’acord.

-       Acabem preguntant-los com se senten.

Cada conflicte i situació és diferent; aquestes pautes són molt generalitzades, en tot cas, s’ha de valorar el global amb la perspectiva més àmplia possible.

8.      El paper de les acompanyants

Anomenem acompanyants aquelles persones de referència que acompanyen els infants mentre són a l’espai. La seva funció, en essència, és la d’observador. Observar i donar resposta a les necessitats dels infants sense anticipar-nos a ells. Actuen com a facilitadors de recursos, preparant l’espai i els materials per a respondre a aquestes necessitats.

Les funcions bàsiques dels acompanyants dins d’aquest marc són vetllar per la seguretat dels nens, mitjançant l’aplicació dels límits, i acompanyar la resolució dels conflictes, fins a ser resolts.

L’actitud de l’acompanyant ha de ser sempre en presència. Receptiva a les demandes dels nens, acollint-los i tractant-los amb respecte; per aquest motiu, els acompanyants a l’hora de comunicar-se amb els nens i, sempre que sigui possible, estaran a l’alçada d’aquests facilitant la comunicació i l’accés.

Els acompanyants estan oberts a les propostes del col·lectiu de pares i mares, però, són ells/es que decideixen de quina manera portar a terme l’acció en l’àmbit educatiu, de la forma que sigui més adient pels infants.

Els acompanyants treballen en el dia a dia amb l’auto observació també. Adults conscients d’ells mateixos i disponibles pels infants. A Lemúria, les acompanyants entenen la seva tasca com a una possibilitat màgica per a créixer interiorment.

Tenen experiència i estan formades per a compartir aquesta mirada respectuosa cap a la vida amb qui la vulgui conèixer.

9.      Els adults dins l’espai

Tots els adults que entrin a l’espai han de mantenir una actitud de respecte i acompanyament de les necessitats dels infants.

És un lloc dedicat als infants així que intentarem respectar el seu ambient, evitant converses entre adults i reunions, mentre sigui l’horari dels nens. Encara que sigui en veu baixa, les converses entre adults interfereixen en la nostra comunicació amb els nens. Estarem centrats en els nens i en l’activitat que porten a terme. Hem de ser conscients, també, de l’espai que ocupem amb el nostre cos a l’espai; així, que l’ideal és situar-se a la perifèria de l’espai, més que a les zones centrals, i no ocupar el material que poden voler usar els infants.

A l’espai en sí només són imprescindibles els acompanyants com a norma general, però és cert que són varies les situacions que porten a que hi hagi algun adult més. El cas més clar és el de les Adaptacions, on el pare o mare tenen un paper molt important com a presència no activa, discreta i procurant no intervenir en les activitats, només estar disponible quan el seu fill ho necessiti.

Quan l’actitud o decisió presa per un acompanyant, pare, mare,... sentim que no és l’adequada se n’ha d parlar, però mai en aquell moment, en el moment present respectarem les decisions preses pels adults i un cop acabada la jornada dels infants en parlarem per poder-ne reflexionar i aprendre de les nostres accions

Com adults hem d’estar atents, presents i sensibles a la dinàmica que es generi al grup.

10.   Adaptacions

El procés d’adaptació en aquest espai és molt important, és el temps on el nen passarà d’estar amb els pares a estar sol davant el col·lectiu de nens i acompanyants. En aquest projecte, li donem molta importància i sabem que s’ha de fer el millor possible.

Tenim unes pautes generals, però cada cas serà avaluat per l’equip individualment.

El procés general és:

La família visita l’espai amb l’infant on podran veure el funcionament general, l’ambient i les persones.

El pare o mare venen unes hores amb l’infant a l’espai: en aquesta fase l’actitud del pare o mare és molt important, s’ha de sentir segur i deixar que l’infant poc a poc vagi sentint-se a gust i confiat amb l’entorn i els acompanyants.

L’actitud ha de ser passiva, limitant-se a estar disponible si l’infant ho sol·licita i fent el possible per no intervenir en les activitats, sí als conflictes. La seva presència no pot interferir en la dinàmica infantil. Acompanyen sense intervenir, és a dir, intentaran no jugar ni intervenir en les converses. Poc a poc, aniran animant a l’infant a demanar ajuda i confiar en els acompanyants.

Els acompanyants estan molt presents en aquesta etapa i poden guiar al pare si ho veuen necessari, si sorgeix algun dubte o no estan d’acord amb alguna actitud.

Un cop acabada la jornada podran parlar acompanyants i pares per intercanviar opinions i resoldre dubtes.

Aquesta etapa no té temps concret sinó que depèn de l’infant i la família.

L’infant es va quedant sol a estones a l’espai un cop arribat a un pacte entre ell i el pare o mare.

11.   Un dia a Lemúria

-       L’entrada es farà de 9h a 9,40h del matí.

-       Fins les 10h els infants es situen i juguen lliurement. També  tindran algun aliment per anar esmorzant, si no ho han fet o si els ve de gust.

-       A les 10:10h fem una rotllana o assemblea voluntària on poder expressar-nos i dir-nos bon dia, podem aprofitar per cantar alguna cançó per obrir el dia.

-       Després, temps de joc lliure i/o propostes, de tot tipus.

-       A les 12h dinem tots junts.

-       A les 13’15h tanquem el dia amb un conte, una obra de teatre o alguna música.

-       De 13’30h a 14h obrim portes per anar marxant cap a casa.

Això es un plantejament que s’anirà adaptant al dia a dia, depenent del ritme del grup i les necessitats de les famílies, en termes generals, és una proposta.